IMPLOSIÓ IMPUGNADA n.º 17
Rafael Tormo i Cuenca
Ceci n’est pas une place
Plç Creu del Canyamelar.
Barri del Cabanyal.
València des del diumentge
12 de maig a les 11 h.
Sobre foto d'Antonio de Frutos.
Açò no és una plaça?
Potser podríem refugiar-nos en el que ja sabem: aquesta plaça, qualsevol plaça,
està perdent progressivament (o ha perdut ja) la seua funció de plaça. De plaça
mentre que espai públic. La plaça suposa cada vegada menys, en les nostres
ciutats, un espai de trobada quotidiana. L'espai públic es dissenya ara en
funció de l'espai i el temps de consum. D'aquesta manera, els títols que ens
trobem en ell no són més que les fórmules del llenguatge publicitari, que
associa les imatges i les paraules d'acord a un altre tipus d'estratègies. Fins
i tot, podríem recórrer a aqueix argument que assenyala l'última mutació de les
nostres ciutats, de manera que ja no serien tant (o únicament) un espai per al
consum com un producte que es consumeix[1]. No serien respostes equivocades. En
aquest sentit, “açò no és una plaça”. Però són respostes que ja coneixíem. I
tal vegada no siga suficient.
Plaça del Canyamelar.
Foto de Joanbanjo
El text de la implosió impugnada 17, en aquesta plaça, apunta a l'ocupació de les places dels últims dos anys i mitjà (des de la inmolació de Mohamed Bouazizi, al desembre de 2010, a Tunísia, fins a l'últim cèrcol al congrés), i aquesta, al seu torn, apunta també a altres problemes o altres motius difícils de nomenar.
Aquesta proposta es dirigeix a aqueixa insatisfacció. A través d'un determinat codi artístic, però més enllà (o més ençà) d'ell, mentre que text o imatge situada en aquest context específic. És més, voldria instal·lar-se en ella, entre nosaltres, acollir, d'alguna manera, aquestes experiències. No tant per a alliberar la seua veritat, sinó per a alliberar finalment a partir d'elles el nostre llenguatge (“el títol no contradiu al dibuix; afirma d'una altra manera”, deia Magritte)
El text de la implosió impugnada 17, en aquesta plaça, apunta a l'ocupació de les places dels últims dos anys i mitjà (des de la inmolació de Mohamed Bouazizi, al desembre de 2010, a Tunísia, fins a l'últim cèrcol al congrés), i aquesta, al seu torn, apunta també a altres problemes o altres motius difícils de nomenar.
Aquesta proposta es dirigeix a aqueixa insatisfacció. A través d'un determinat codi artístic, però més enllà (o més ençà) d'ell, mentre que text o imatge situada en aquest context específic. És més, voldria instal·lar-se en ella, entre nosaltres, acollir, d'alguna manera, aquestes experiències. No tant per a alliberar la seua veritat, sinó per a alliberar finalment a partir d'elles el nostre llenguatge (“el títol no contradiu al dibuix; afirma d'una altra manera”, deia Magritte)
Ceci
n’est pas une pipe, Magritte.
D'aquesta manera, potser aprenguem a nomenar el “món comú” en el qual ja estem implicats. Per açò, tal vegada no es tracte únicament de distingir entre el que és o no és un espai, o entre la imatge de les places o del Cabanyal (el producte) i les places o el barri de debò (l'espai de trobada). Ara, és el lloc en el qual estem. Un lloc, a més, que malgrat ser contínuament instrumentalitzat, és l'espai per on circulen els nostres cossos i els nostres afectes, gràcies sobretot a l'acció sostinguda en el temps dels seus veïns. És el Portes Obertes. Com a símbol que ens contenen ací i ara. Es el relat en el qual la implosió vol inscriure's. El relat que potser puguem alliberar i continuar.